Foto: Esperanza Herranz Torrego ©
M. Antònia Massanet
M. Antònia Massanet (Artà, Mallorca, 1980) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i màster en Estudis de Dones, Gènere i Ciutadania. Viu a Catalunya, on és professora de secundària. Ha publicat sis poemaris, els darrers Kiribati (AdiA, 2015, Vakxikon, 2020), Aus de ramat (AdiA, 2019) i Tremor (Fonoll, 2024) i les antologies Amb accent a la neutra. Antologia de dones poetes a Mallorca (amb Aina Riera, Lleonard Muntaner, 2014) i Flamarades sortiran. Antologia de poesia feminista catalana (Godall Edicions, 2023). Els seus poemes han estat recollits en una vintena d’antologies i traduïts al castellà, francès, romanès, anglès, grec, rus i portuguès.
[Es licenciada en Teoría de la Literatura y Literatura Comparada y máster en Estudios de Mujeres, Género y Ciudadanía. Vive en Cataluña, donde es profesora de secundaria. Ha publicado seis poemarios, los últimos Kiribati (AdiA, 2015, Vakxikon, 2020), Aus de ramat (AdiA, 2019) y Tremor (Fonoll, 2024) y las antologías Amb accent a la neutra. Antologia de dones poetes a Mallorca (con Aina Riera, Lleonard Muntaner, 2014) y Flamarades sortiran. Antologia de poesia feminista catalana (Godall Edicions, 2023). Sus poemas han sido recogidos en una veintena de antologías y traducidos al castellano, francés, rumano, inglés, griego, ruso y portugués.]
Traducció de l’autora.
nedar
nedar abans de
caminar o parlar
a contracorrent
abans d’anar dreta
i també la solitud
que ens aguaitava
a l’aigua
a l’illa
a la casa
d’això se’n deia aprendre
altres en deien
viure
només
i punyia
com espina a la carn
i fiblava
com picada d’abella
i tenallava el pit
fins que pensàvem morir
potser per això
les baules del grup
on aferrar-nos amb dents i ungles
i compartir
la ganivetada de l’espera
i la cruesa del que dins l’aigua
encara no té nom
però ja coneix pena
[nadar
nadar antes de
caminar o hablar
a contracorriente
antes que a derechas
y también la soledad
que nos acechaba
en el agua
en la isla
en la casa
a esto se le llamaba aprender
otros lo llamaban
vivir
tan solo
y pinchaba
como espina en la carne
y escocía
como picadura de abeja
y atenazaba el pecho
hasta que pensábamos morir
tal vez por esto
los eslabones del grupo
donde aferrarnos con dientes y uñas
y compartir
la cuchillada de la espera
y la crudeza de lo que en el agua
aún no tiene nombre
pero ya conoce pena]