Georgina Torra i Guixeras
Foto de la poeta: Trípode editorial ©
Escric des d’una habitació petita, de parets blanques i mobles de fusta, en una residència d’estudiants als afores de París. Sobre la taula, al costat de la pila de llibres, una kalanxoe de flors esblanqueïdes se’m queixa que no la rego prou —o que la rego massa, encara no ho sé. Algú toca una peça de Schubert al piano en una casa veïna. No ho fa en un Chassaigne antic, com el d’Isabel Oliva, però no puc evitar pensar que ella, de tot això, en faria un poema.
Una part important d’escriure és saber mirar: escrutar la realitat i, com diu Rosa Font al pròleg de Vinc de molt lluny (Trípode, 2025), captar la vida present en tot el que ens envolta; identificar el que hi ha de transcendent fins i tot en les coses que semblen insignificants, com «els petits pilons / de fulles seques amuntegades a l’inici de l’hivern» («Jardí d’absència»; Estoig del violí, 2008); la «gandula plegable / de ratlles blaves / que el vent gèlid del sud de França / feia rossolar per la sorra» («Balneari d’hivern»; Ària per a una sola corda, 2011) o «el borró de la flor de card / que s’esbandeix a la primera ventada de març» («Ària inicial», Ària per a una sola corda). Isabel Oliva és capaç de descobrir l’instant en què conviuen l’etern i l’efímer, i de capturar-lo a través de paraules quotidianes i de versos d’una senzillesa buscada. Com afirma Mercè Rodoreda al pròleg de Mirall trencat, escriure bé és dir amb la màxima simplicitat les coses essencials, però aconseguir-ho no és fàcil. Oliva ho compara amb l’acte de destriar els cargolins de la sorra de la platja, o d’obtenir la perla que s’amaga a l’interior de la cloïssa: així «el poeta trobava la paraula precisa, / el mot final / que faltava al seu poema, la paraula justa / oblidada al fons del tinter.» («Mentre tu recollies cargolins…»; La persistència de la memòria, 2020). Altres vegades, les paraules afloren de sobte del pòsit dels anys, com si s’haguessin mantingut ocultes, poemes en potència, fins al moment adequat: «Sovint sento / paraules amagades com pètals / abans d’obrir-se, / paraules als marges de les pàgines, / allà on habita el cor transparent del poeta» («Petites notes als marges»; L’estoig del violí, 2008).
Si la mirada permet l’accés a la realitat externa al subjecte, la paraula emergeix del procés d’interiorització i transformació d’aquesta realitat i, sovint, és precedida, succeïda o fins i tot substituïda pel silenci. En la poesia d’Oliva, evocar és preferible a dir; per això l’autora recorre freqüentment a imatges d’una gran vivesa i plasticitat —«penjant a la paret, el bodegó de les magranes / com ferides obertes de cor vermell i aspre / sobre un plat de porcellana.»; «L’hivern incendia la pell rugosa de la fruita.» («Una talaia sota els núvols»; Una talaia sota els núvols, 2023)—, o bé al·ludeix a la música i la pintura, arts que poden significar sense necessitat de discurs verbal —«Una música monòtona —trista, llunyana— / s’apaga i es perd com el crit ofegat / d’un ocell a la nit» («Pont de Notre Dame»; Ària per a una sola corda). L’apel·lació als sentits corporals i, per tant, a una forma més instintiva de relació amb l’alteritat accentua també l’efecte d’una poesia que, més que demanar una lectura hermenèutica, exigeix al lector una disposició sensible capaç d’acollir el significat que resta latent en cada vers. En aquesta línia, una de les peces més notables d’Isabel Oliva és «Encaix» (Les guardes del ventall, 2012):
Tanco els ulls i obro les mans
i espero
unes altres mans sobre les meves mans
—palmell contra palmell—
Prémer els dits contra els nusos i els artells
d’uns altres dits,
encaixar-los íntimament
i sentir el tacte, la calidesa d’una altra pell.
Com una sola mà.
La infància de l’autora és abordada també des d’una dimensió sensorial, i és entesa com la descoberta íntima del món: «Arrencàvem l’escorça dels plàtans de la devesa / i a sota, sempre, / sempre hi havia formigues» (La persistència de la memòria); «Encara recordo les tiretes de paper marró amb floquets / com unes ungles vermelles de fòsfor blanc / i aquella olor agra de la pólvora.» («Fogueres»; Temps d’aram, 2018). El retrat que se’n fa s’adreça sempre des del terreny del record i, per tant, queda mediatitzat per la consciència de la temporalitat i de la fragilitat, tant de la vida com de la memòria. Les absències, l’oblit, la lluita amb el temps o el desarrelament són alguns dels fantasmes que assetgen la veu poètica, tots ben representats en el poema «Vinc de molt lluny…» (La persistència de la memòria), que dona nom a l’antologia que Trípode en va publicar el 2025:
Vinc de molt lluny, d’un passat remot
i camino encara —fugitiu del temps.
Vinc d’un lloc antic on habita l’oblit
i soc tan a prop i tan distant alhora,
em sento transeünt, pròfug i estrany
i tinc la sensació d’haver perdut les claus de casa.
Em veig més enllà dels anys
—estranger de mi mateix—
cercant entre la sorra les menudes pedres blanques
de les platges de la infància
i l’adreça sense nom d’un carrer que no duu enlloc
i tinc por d’haver-me allunyat massa.
Tanmateix, la constatació de la caducitat de tot allò que existeix duu el jo poètic a exalçar la vida i a cercar el que Joan Vinyoli anomena «les petites coses / velades, que revelen»: el plovineig de darrere el vidre; una butaca de platea buida; l’afinador de pianos que, en tocar la mateixa nota, fa l’efecte d’«el degoteig de l’aixeta de la pica»; «el frec d’uns passos sobre la neu»… Isabel Oliva va començar a escriure poesia quan tenia setanta anys, però feia dècades que vivia poèticament, espigolant observacions, imatges i melodies que, amb la llibreteta i el llapis a mà, s’han convertit en la base de molts dels poemes que formen part dels seus setze llibres.
[La mirada de la poeta Isabel Oliva
Escribo desde una habitación pequeña, de paredes blancas y muebles de madera, en una residencia de estudiantes a las afueras de París. Sobre la mesa, al lado del montón de libros, una kalanchoe de flores descoloridas se queja de que no la riego lo suficiente —o de que la riego demasiado, aún no lo sé—. Alguien toca una pieza de Schubert al piano en una casa vecina. No lo hace en un Chassaigne antiguo, como el de Isabel Oliva, pero no puedo evitar pensar que ella, de todo esto, haría un poema.
Una parte importante de escribir es saber mirar: escrutar la realidad y, como dice Rosa Font en el prólogo de Vinc de molt lluny (Trípode, 2025), captar la vida presente en todo lo que nos rodea; identificar lo que hay de trascendente incluso en las cosas que parecen insignificantes, como «els petits pilons / de fulles seques amuntegades a l’inici de l’hivern» («Jardí d’absència»; Estoig del violí, 2008); la «gandula plegable / de ratlles blaves / que el vent gèlid del sud de França / feia rossolar per la sorra» («Balneari d’hivern»; Ària per a una sola corda, 2011) o «el borró de la flor de card / que s’esbandeix a la primera ventada de març» («Ària inicial», Ària per a una sola corda). Isabel Oliva es capaz de descubrir el instante en el que conviven lo eterno y lo efímero, y de capturarlo a través de palabras cotidianas y de versos de una sencillez buscada. Como afirma Mercè Rodoreda en el prólogo de Mirall trencat, escribir bien es decir con la máxima simplicidad las cosas esenciales, pero conseguirlo no es fácil. Oliva lo compara con el acto de separar los caracolillos de la arena de la playa, o de obtener la perla que se esconde en el interior de la almeja: así «el poeta trobava la paraula precisa, / el mot final / que faltava al seu poema, la paraula justa / oblidada al fons del tinter.» («Mentre tu recollies cargolins…»; La persistència de la memòria, 2020). Otras veces, las palabras afloran de repente del poso de los años, como si se hubieran mantenido ocultas, poemas en potencia, hasta el momento adecuado: «Sovint sento / paraules amagades com pètals / abans d’obrir-se, / paraules als marges de les pàgines, / allà on habita el cor transparent del poeta» («Petites notes als marges»; L’estoig del violí, 2008).
Si la mirada permite el acceso a la realidad externa al sujeto, la palabra emerge del proceso de interiorización y transformación de esta realidad y, muchas veces, es precedida, sucedida o incluso sustituida por el silencio. En la poesía de Oliva, evocar es preferible a decir; por eso la autora recurre frecuentemente a imágenes de una gran vivacidad y plasticidad —«penjant a la paret, el bodegó de les magranes / com ferides obertes de cor vermell i aspre / sobre un plat de porcellana.»; «L’hivern incendia la pell rugosa de la fruita.» («Una talaia sota els núvols»; Una talaia sota els núvols, 2023)—, o alude a la música y a la pintura, artes que pueden significar sin necesidad de discurso verbal —«Una música monòtona —trista, llunyana— / s’apaga i es perd com el crit ofegat / d’un ocell a la nit» («Pont de Notre Dame»; Ària per a una sola corda). La apelación a los sentidos corporales y, por lo tanto, a una forma más instintiva de relación con la alteridad acentúa también el efecto de una poesía que, además de pedir una lectura hermenéutica, exige al lector una disposición sensible capaz de acoger el significado que queda latente en cada verso. En esta línea, una de las piezas más notables de Isabel Oliva es «Encaix» (Les guardes del ventall, 2012):
Tanco els ulls i obro les mans
i espero
unes altres mans sobre les meves mans
—palmell contra palmell—
Prémer els dits contra els nusos i els artells
d’uns altres dits,
encaixar-los íntimament
i sentir el tacte, la calidesa d’una altra pell.
Com una sola mà.
La infancia de la autora es abordada también desde una dimensión sensorial, y es entendida como el descubrimiento íntimo del mundo: «Arrencàvem l’escorça dels plàtans de la devesa / i a sota, sempre, / sempre hi havia formigues» (La persistència de la memòria); «Encara recordo les tiretes de paper marró amb floquets / com unes ungles vermelles de fòsfor blanc / i aquella olor agra de la pólvora.» («Fogueres»; Temps d’aram, 2018). El retrato que se hace de esta etapa es construido siempre desde el terreno del recuerdo y, por lo tanto, queda mediatizado por la consciencia de la temporalidad y de la fragilidad, tanto de la vida como de la memoria. Las ausencias, el olvido, la lucha con el tiempo o el desarraigo son algunos de los fantasmas que asedian la voz poética, todos muy bien representados en el poema «Vinc de molt lluny…» (La persistència de la memòria), que da nombre a la antología de la autora que Trípode publicó en 2025:
Vinc de molt lluny, d’un passat remot
i camino encara —fugitiu del temps.
Vinc d’un lloc antic on habita l’oblit
i soc tan a prop i tan distant alhora,
em sento transeünt, pròfug i estrany
i tinc la sensació d’haver perdut les claus de casa.
Em veig més enllà dels anys
—estranger de mi mateix—
cercant entre la sorra les menudes pedres blanques
de les platges de la infància
i l’adreça sense nom d’un carrer que no duu enlloc
i tinc por d’haver-me allunyat massa. Aún así, la constatación de la caducidad de todo lo que existe conduce al yo poético a ensalzar la vida y a buscar lo que Joan Vinyoli nombra «les petites coses / velades, que revelen»: la llovizna de detrás del cristal; una butaca de platea vacía; el afinador de pianos que, al tocar la misma nota, hace el efecto de «el degoteig de l’aixeta de la pica»; «el frec d’uns passos sobre la neu»… Isabel Oliva empezó a escribir poesía cuando tenía setenta años, pero hacía décadas que vivía poéticamente, espigando observaciones, imágenes y melodías que, con la libretita y el lápiz a mano, se han convertido en la base de muchos de los poemas que forman parte de sus dieciséis libros.]