Escullera d’acer
Bel Granya
AdiA Edicions, Calonge (Santanyí), 2024
José Antonio Jiménez Navarro
Sam Abrams, en el pròleg que va escriure per a Síndria Esberlada, el tercer llibre de poemes de Bel Granya, parla d’una poesia ponderada, precisa, rigorosa, intel·ligent, humana, autèntica i filla de la tradició. Aquestes característiques poden aplicar-se sense distinció a qualsevol dels quatre llibres de poemes que l’autora ha escrit fins al moment: Anagrama de sal, Mudar de pell, Síndria Esberlada i Escullera d’acer. Per dir-ho d’una altra manera: la poesia de Bel Granya es reconeix immediatament per la seva sobrietat clàssica en la forma -o sobrietat espriuana, si volem filar una mica més prim- i per la seva veritat moderna en el contingut -és a dir, que parla de les seves veritats en relació al seu temps-.
A aquesta continuïtat estilística s’afegeix també una sèrie de retorns temàtics obsessius que serveixen per a crear una textura emocional recognoscible. Les flors, els camins, els arbres, els jocs de la infància, van apareixent de tant en tant en la seva obra i treballen cap a una possibilitat d’harmonia. La mirada de l’autora, habitualment inquieta, troba descans en aquests elements conciliadors. Tot això sense perdre de vista que aquestes reincidències es combinen en cada nou llibre amb un to vital i uns interessos diferenciats i renovats.
Aquest és el cas d’Escullera d’acer, el seu darrer llibre fins ara, publicat per AdiA Edicions la tardor de 2024. Es tracta d’un recull dividit en quatre parts: “La porta del vers”, “Ofici de vida”, “Intempèrie” i “Quatre homenatges”. El gruix del poemari són les dues parts centrals, “Ofici de vida” i “Intempèrie”. “La porta del vers” és una mena de pròleg, i “Quatre homenatges”, una mena de conclusió experiencial. El contingut de cadascuna d’aquestes parts, dit amb traç gruixut, podria resumir-se així: la primera part, “La porta del vers”, ens parla de la capacitat de somiar dels infants, de la imaginació, de l’avidesa de conèixer, i de la fascinació que produeix allò que és nou i desconegut. És l’inici de la vida i, per tant, se situa en el temps i l’espai mític de la infantesa. A partir d’aquí la vida s’anirà complicant.
Aquesta complexitat és la que descriuen les parts segona i tercera: “Ofici de vida” i “Intempèrie”. “Ofici de vida” se centra particularment en la gestió emocional i espiritual de la vida interior, privada, amb una part molt important de poemes dedicats a reflexionar sobre la mort i sobre els morts.
La tercera part, “Intempèrie”, en contrast amb “Ofici de vida”, se centra en l’exterior, en la vida pública, amb el resultat que els poemes que la componen podrien dir-se poemes cívics -de fet trobem una sèrie, que es titula “Suit cívica”-, en el sentit que recullen, implícitament o explícitament, reaccions provocades per la vida social, política o per determinades tendències estètiques.
L’última part del llibre, “Quatre homenatges”, està dedicada a reflexionar sobre l’art i sobre la poesia i a defensar la cultura com a refugi, com a espai de resistència enfront de la vilesa del món que ens envolta. Els homenatjats explícits són Màrius Sampere, l’escultor Josep Maria Camí, María Zambrano i el grup de creació escènica Mal Pelo, però dins del llibre trobem d’altres homenatges implícits a Albert Camus, a Joan Fuster, a Vinyoli, a Riba, a Clementina Arderiu o a Maria Antònia Salvà. Amb aquests homenatges l’autora tanca el llibre de forma circular, ja que la primera i l’última part conformen, d’una manera o altra, refugis de l’ésser humà. La primera, a través de la memòria -que és la columna vertebral del llibre- ens porta a l’espai mític de la infantesa, allà on la mirada és pura i neta, sense contaminació, i l’última, a través de la vivència de la cultura i l’exercici de l’estètica, ens proporciona eines de resistència i visió crítica de la realitat.
Vist això és fàcil d’intuir que aquest és un llibre de maduresa, no en el sentit de maduresa en l’ofici -una maduresa que l’autora aconsegueix ja amb el seu primer llibre-, sinó de maduresa vital, el que comporta que temes com el pas del temps (els rellotges, les busques, hi són amb un simbolisme molt clar), la mort, la memòria, el desengany, etc., etc., estiguin molt presents.
D’altra banda, aquest llibre, i potser tots els llibres d’Isabel Graña, pren la forma de dietari líric en el millor sentit de la paraula: no es tracta mai d’alleujaments sentimentals, sinó d’anotacions poètiques dels pensaments, records, emocions i estats de consciència que envaeixen l’autora en el dia a dia. Vull dir que no trobarem als seus llibres una complexa arquitectura formal, sinó l’esdevenir senzill i sobri d’una vida humana, tractat poèticament i, per tant, intensificat amb els recursos propis de la poesia. A partir d’aquesta idea és fàcil d’entendre que, encara que l’autora juga de tant en tant amb les persones gramaticals (per exemple, utilitza la segona persona del singular, el tu, per a distanciar-se dels fets que descriu, per a donar-los perspectiva, o per a adreçar-se a una segona persona), malgrat que fa això, dic, mai crea un jo poètic que pugui distingir-se del jo que escriu. En la poesia de Bel Granya, el jo és sempre ella, a vegades inclús amb una intenció clara d’autoafirmació.
Fixem-nos ara com l’autora, des del primer moment, ens va donant pistes de tota aquesta temàtica rica i complexa. El títol del llibre, Escullera d’acer, ens remet al “teló d’acer”, el terme encunyat per Churchill per a referir-se a la frontera, física i sobretot ideològica, que va dividir a Europa en dos, després de la Segona Guerra Mundial. Una frontera que divideix també el territori conegut del desconegut. D’altra banda, una escullera, com tots sabem, és una mena de dic o talús que protegeix un espai davant la força de les onades. És a dir, ja en el títol, tenim la idea de la frontera que divideix dos mons ben diferents i tenim la idea de protecció i de recolliment. En el llibre que ens ocupa aquesta frontera és, en primer lloc, la que separa la vida de la mort, l’existència de la no existència, i en segon lloc, el món actual amb el que l’autora no sempre combrega i el seu món més íntim i estimat. I la barrera que fa de protecció en front d’un món absolutament deslligat per l’individualisme i el capitalisme ferotges, l’escullera, és la cultura i la memòria, allò que ens proporciona arrels segures amb les que aferrar-nos a la vida, un escut d’acer que ens atorga la possibilitat de resistir.
Hi ha encara una última idea que podem extreure del títol: tenim un substantiu “escullera”, que pertany al nostre món quotidià, familiar, i que entra en contacte amb un element aliè al seu camp semàntic: “acer”. Allò que era familiar, de sobte, es converteix en una cosa desconeguda provocant un efecte d’estranyament. El mateix estranyament que li produeix a l’autora la contemplació actual de la Ciutat de Palma en el poema que porta aquest mateix títol, o en el titulat “Mallorca”, o en “Món perdut”. El fet que pertanyem a un món cada vegada més estrany, més aliè als paisatges i els valors que hem estimat en algun moment de la nostra vida. Diu l’autora: “Aquests/ carrerons de ciutat/–que ja no són els meus-/ m’escupen enllà d’un temps/ decrèpit a passejar l’ànima/ per una escullera d’acer.”
A la vegada, les cites que encapçalen el llibre ens orienten també sobre els temes, les problemàtiques i la densitat poètica de l’escriptura de Bel Granya. La primera és d’Alda Merini i diu: Giorno per giorno muori perqché io non vengo a cercarti [Dia a dia, moro perquè no vinc a buscar-te].
Es tracta d’una cita que parla del dolor de la pèrdua i d’un moviment d’aproximació que podria fer-se, però que no es fa i que comporta un sentiment de tragicitat. A mi puerta has de llamar, no te he de salir a abrir, y me has de sentir llorar, diu, en aquest sentit, una cobla flamenca. Isabel intenta superar aquesta contradicció emocional amb diverses converses amb els seus morts i amb el seu passat. Ho podem veure, per exemple, en el poema “Perdurabilitat”:
Visc amb els meus morts
i em parlen sovint,
m’adverteixen del dolor del somni,
de no poder intervenir en la vida
ni deixar rastres visibles
que en testimoniïn l’existència.
Soc la memòria dels morts
que viuen en mi
i usurpen la meva veu
en un impuls net d’immortalitat.
En aquest sentit hi ha un llibre extraordinari de Lou Andreas-Salomé sobre Rilke en el que trobem la següent reflexió:
El “duelo” no es solo estar emocionalmente poseído, como suele creerse; es más bien la continuidad de la relación con la persona desaparecida: como si ella se aproximara”. Porque con la muerte no se produce un simple hacerse invisible, es también el paso hacia una nueva visión en profundidad: la muerte no solo arrebata, también algo se acerca de una forma nunca experimentada antes.
Unes paraules que entren de ple en la complexitat de les idees i pressentiments que es mouen sota els poemes d’Isabel sobre la mort.
La segona cita és d’Albert Camus:
Car de ces heures que, du fond de l’oubli je ramène vers moi, s’est conservé surtout le souvenir intact d’une pure émotion, d’un instant suspendu dans l’éternité.
[“Perquè d’aquelles hores que, des del fons de l’oblit, porto cap a mi, s’ha conservat sobre tot el record intacte d’una pura emoció, d’un instant suspès en l’eternitat”].Aquí tenim la idea de rescatar de l’oblit allò que té un sentit de puresa, els valors diàfans, nítids, que marquen i condueixen la nostra existència. És una idea que connecta amb la cita anterior perquè aquell record que s’ha conservat intacte, també cal anar a buscar-lo. N’és un exemple la segona estrofa del poema “Priego o l’amistat”.
Visito els vostres paisatges
amb l’avidesa de qui reviu
el sentiment més pur
transformat per la joventut
en el darrer valor perenne.
I per anar acabant aquesta ressenya em referiré al poema “Porta d’Ixtar”, el primer del llibre, que reproduiré sencer:
Menuda, silenciosa,
aliena al món dels altres
i arrecerada sota la taula
del menjador, perduda
dins d’aquell llibrot immens
d’història universal
comprat a terminis.
Passava fulls amb avidesa,
mirava fotografies i mapes de llocs
que no havia sentit anomenar;
glaciacions, descobriment,
campanyes napoleòniques
i cultures exòtiques,
però sempre m’aturava allà mateix,
a la portalada immensa de color blau
emmarcada per margarides,
fascinada pels lleons, els bous i els dracs.
Nabucodonosor i Babilònia,
noms difícils de pronunciar,
-embarbussaments per a juguesques familiars-
lapislàtzuli gairebé impossible.
Tornava muda i albirava un món
secret tot just acabat d’encetar.
Aquest poema és una mostra exemplar de la manera de fer habitual d’Isabel. Es tracta d’un poema net, nítid, clar, senzill, on la necessària retòrica que exigeix qualsevol poema es fa invisible. Un poema, però, amb una gran capacitat d’evocació i que aconsegueix crear un to emocional, un ambient, una intimitat molt particular. Cito unes paraules de la poeta anglo-americana Denise Leverton:
L’amor del poeta pel llenguatge ha d’arribar a la passió si vol que el llenguatge, és a dir, la poesia, el recompensi amb miracles inesperats. Però la passió per les coses del món -adverteix- ha de ser indiscernible de la passió per anomenar les coses del món.
En una entrevista, Ernesto Sábato deia de Borges que “le podía la pasión verbal”, el mateix que deia Antonio Machado de Rubén Darío. Vull dir que en el cas d’Isabel, mai li pot la passió pel llenguatge, és molt difícil trobar un excés de retòrica. Per això parlava al començament d’aquesta ressenya de la seva sobrietat espriuana, que és una de les característiques més notables i diferenciadores de la seva escriptura. I per això ella mateixa rebufa contra determinades pràctiques actuals de la poesia, i en un moment d’aquest llibre diu:
No estic disposada /a donar-vos versos/ com cops de puny,/ l’addicció a les emocions/ fortes amaga mancances/ veritables que no voleu/ mirar de fit a fit, /llegiu els versos clars/ de Vinyoli i acompanyeu-vos/ de la cadència solemne de Riba.
En contra d’aquest tipus de poesia distanciada, que es mou en el caos del jo i que avança a base d’esclats metafòrics deslligats del conjunt, Isabel, Bel Granya, advoca pel tipus de poesia equilibrada, serena i clara que s’aprèn en els clàssics.
I finalment, si haguéssim de definir en una paraula el llibre d’Isabel Graña, i existís una paraula semblant a homenia aplicable a les dones, no en el sentit d’enaltiment èpic de les virtuts, sinó en el seu sentit de fortalesa quotidiana, és a dir, la qualitat d’enfrontar-se als fets, a la realitat de l’existència amb enteresa, amb dignitat, amb intel·ligència i també amb resignació, però mai des del desànim, aquesta seria la paraula que jo hauria triat.
[Sam Abrams, en el prólogo que escribió para Síndria Esberlada -tercer libro de poemas de Bel Granya-, habla de una poesía ponderada, precisa, rigurosa, inteligente, humana, auténtica e hija de la tradición. Estas características pueden aplicarse sin distinción a cualquiera de los cuatro libros de poemas que la autora ha escrito hasta el momento: Anagrama de sal, Mudar de pell, Síndria Esberlada y Escullera d’acer. Para decirlo de otro modo: la poesía de Bel Granya se reconoce inmediatamente por su sobriedad clásica en la forma -o sobriedad espriuana, para hilar algo más fino- y por su verdad moderna en el contenido -es decir, que habla de sus verdades en relación a su tiempo-.A esta continuidad estilística se añade también una serie de retornos temáticos obsesivos que sirven para crear una textura emocional reconocible. Las flores, los caminos, los árboles, los juegos de la infancia, van apareciendo de tanto en tanto en su obra y trabajan hacia una posibilidad de armonía. La mirada de la autora, habitualmente inquieta, encuentra descanso en estos elementos conciliadores. Todo esto sin perder de vista que estas reincidencias se combinan en cada nuevo libro con un tono vital y unos intereses diferenciados y renovados.
Este es el caso de Escullera d’acer, su último libro hasta ahora, publicado por AdiA Ediciones el otoño de 2024. Se trata de un poemario dividido en cuatro partes: “La porta del vers”, “Ofici de vida”, “Intempèrie” y “Quatre homenatges”. El grosor del poemario son las dos partes centrales, “Ofici de vida” e “Intempèrie”. “La porta del vers” es una especie de prólogo, y “Quatre homenatges”, una especie de conclusión experiencial. El contenido de cada una de estas partes, dicho con trazo grueso, podría resumirse así: la primera parte, “La porta del vers”, nos habla de la capacidad de soñar de los niños, de la imaginación, de la avidez de conocer y de la fascinación que produce aquello que es nuevo y desconocido. Es el inicio de la vida y, por lo tanto, se sitúa en el tiempo y el espacio mítico de la niñez. A partir de aquí la vida se irá complicando.
Esta complejidad es la que describen las partes segunda y tercera: “Ofici de vida” e “Intempèrie”. “Ofici de vida” se centra particularmente en la gestión emocional y espiritual de la vida interior, privada, con una parte muy importante de poemas dedicados a reflexionar sobre la muerte y sobre los muertos.
La tercera parte, “Intempèrie”, en contraste con “Ofici de vida”, se centra en el exterior, en la vida pública, con el resultado de que los poemas que la componen podrían llamarse poemas cívicos -de hecho encontramos una serie, que se titula “Suit cívica”-, en el sentido de que recogen, implícita o explícitamente, reacciones provocadas por la vida social, política o por determinadas tendencias estéticas.
La última parte del libro, “Quatre homenatges”, está dedicada a reflexionar sobre el arte y la poesía, y a defender la cultura como refugio, como espacio de resistencia frente a la vileza del mundo que nos rodea. Los homenajeados explícitos son Màrius Sampere, el escultor Josep Maria Camí, María Zambrano y el grupo de creación escénica Mal Pelo, pero dentro del libro encontramos otros homenajes implícitos a Albert Camus, a Joan Fuster, a Vinyoli, a Riba, a Clementina Arderiu o a Maria Antònia Salvà. Con estos homenajes la autora cierra el libro de forma circular, puesto que la primera y la última parte conforman, de una manera u otra, refugios del ser humano. La primera, a través de la memoria -que es la columna vertebral del libro-, nos lleva al espacio mítico de la niñez, allí donde la mirada es pura y limpia, sin contaminación, y la última, a través de la vivencia de la cultura y el ejercicio de la estética, nos proporciona herramientas de resistencia y visión crítica de la realidad.
Visto lo cual es fácil de intuir que este es un libro de madurez, no en el sentido de madurez en el oficio -una madurez que la autora consigue ya con su primer libro-, sino de madurez vital, lo que comporta que temas como el paso del tiempo (los relojes, las manecillas aparecen con un simbolismo muy claro), la muerte, la memoria, el desengaño, etc., etc., estén muy presentes.
Por otro lado, este libro, y quizás todos los libros de Isabel Graña, toman la forma de dietario lírico en el mejor sentido de la palabra: no se trata nunca de alivios sentimentales, sino de anotaciones poéticas de los pensamiento, recuerdos, emociones y estados de conciencia que invaden a la autora en el día a día. Quiero decir que no encontraremos en sus libros una compleja arquitectura formal, sino el devenir sencillo y sobrio de una vida humana, tratado poéticamente y, por lo tanto, intensificado con los recursos propios de la poesía. A partir de esta idea es fácil entender que, aunque la autora juega de vez en cuando con las personas gramaticales (por ejemplo, utiliza la segunda persona del singular, el tú, para distanciarse de los hechos que describe, para darles perspectiva, o para dirigirse a una segunda persona), aunque hace esto, digo, nunca crea un yo poético que pueda distinguirse del yo que escribe. En la poesía de Bel Granya, el yo es siempre ella, a veces incluso con una intención clara de autoafirmación.
Fijémonos ahora cómo la autora, desde el primer momento, nos va dando pistas de toda esta temática rica y compleja. El título del libro, Escullera d’acer, nos remite al “telón de acero”, el término acuñado por Churchill para referirse a la frontera, física y sobre todo ideológica, que dividió a Europa en dos, después de la Segunda Guerra Mundial. Una frontera que divide también el territorio conocido del desconocido. Por otro lado, una escullera (un rompeolas), como todos sabemos, es un tipo de dique o talud que protege un espacio ante la fuerza de las olas. Es decir, ya en el título, tenemos la idea de la frontera que divide dos mundos muy diferentes y tenemos la idea de protección y de recogimiento. En el libro que nos ocupa esta frontera es, en primer lugar, la que separa la vida de la muerte, la existencia de la no existencia y, en segundo lugar, el mundo actual con el que la autora no siempre comulga y su mundo más íntimo y querido. Y la barrera que hace de protección frente a un mundo absolutamente desatado por el individualismo y el capitalismo feroces, el rompeolas, es la cultura y la memoria, aquello que nos proporciona raíces seguras con las que agarrarnos a la vida, un escudo de acero que nos otorga la posibilidad de resistir.
Hay todavía una última idea que podemos extraer del título: tenemos un sustantivo, “escullera”, que pertenece a nuestro mundo cotidiano, familiar, y que entra en contacto con un elemento ajeno a su campo semántico: “acero”. Aquello que era familiar, de repente, se convierte en una cosa desconocida provocando un efecto de extrañamiento. El mismo extrañamiento que le produce a la autora la contemplación actual de la Ciudad de Palma en el poema que lleva este mismo título, o en el titulado “Mallorca”, o en “Món perdut”. El hecho de que pertenecemos a un mundo cada vez más extraño, más ajeno a los paisajes y valores que hemos amado en algún momento de nuestra vida. Dice la autora: Aquests/ carrerons de ciutat/–que ja no són els meus-/ m’escupen allà d’un temps/ decrèpit a passejar l’ànima/ per una escullera d’acer. [“Estos/ callejones de ciudad/–que ya no son los míos-/ me escupen a un pasado/ decrépito a pasear el alma/ por un rompeolas de acero.”]
A su vez, las citas que encabezan el libro nos orientan también sobre los temas, las problemáticas y la densidad poética de la escritura de Bel Granya. La primera es de Alda Merini y dice: Giorno por giorno muori perqché io non vengo a cercarti [Día a día, muero porque no vengo a buscarte]. Se trata de una cita que habla del dolor de la pérdida y de un movimiento de aproximación que podría hacerse, pero que no se hace y que comporta un sentimiento de tragicidad. A mi puerta has de llamar, no te he de salir a abrir, y me has de sentir llorar, dice, en este sentido, una copla flamenca. Isabel intenta superar esta contradicción emocional con varias conversaciones con sus muertos y con su pasado. Lo podemos ver, por ejemplo, en el poema “Perdurabilidad”:
Visc amb els meus morts
i em parlen sovint,
m’adverteixen del dolor del somni,
de no poder intervenir en la vida
ni deixar rastres visibles
que en testimoniïn l’existència.
Soc la memòria dels morts
que viuen en mi
i usurpen la meva veu
en un impuls net d’immortalitat.
[Vivo con mis muertosy me hablan a menudo,
me advierten del dolor del sueño,
de no poder intervenir en la vida
ni dejar rastros visibles
que testimonien la existencia.
Soy la memoria de los muertos
que viven en mí
y usurpan mi voz
en un impulso limpio de inmortalidad.]
En este sentido hay un libro extraordinario de Lou Andreas-Salomé sobre Rilke en el que encontramos la siguiente reflexión: El ‘duelo’ no es solo estar emocionalmente poseído, como suele creerse; es más bien la continuidad de la relación con la persona desaparecida: como si ella se aproximara. Porque con la muerte no se produce un simple hacerse invisible, es también el paso hacia una nueva visión en profundidad: la muerte no solo arrebata, también algo se acerca de una forma nunca experimentada antes. Unas palabras que entran de pleno en la complejidad de las ideas y presentimientos que se mueven bajo los poemas de Isabel sobre la muerte.
La segunda cita es de Albert Camus: Car de ces heures que, du fond de l’oubli je ramène vers moi, s’est conservé surtout le souvenir intact d’une pure émotion, d’un instant suspendu dans l’éternité. [“Porque de aquellas horas que, desde el fondo del olvido, traigo hacia mí, se ha conservado sobre todo el recuerdo intacto de una pura emoción, de un instante suspendido en la eternidad”]. Aquí tenemos la idea de rescatar del olvido aquello que tiene un sentido de pureza, los valores diáfanos, nítidos, que marcan y conducen nuestra existencia. Es una idea que conecta con la cita anterior porque aquel recuerdo que se ha conservado intacto, también hay que ir a buscarlo. Es un ejemplo la segunda estrofa del poema “Priego o la amistad”.
Visito els vostres paisatges
amb l’avidesa de qui reviu
el sentiment més pur
transformat per la joventut
en el darrer valor perenne.
[Visito vuestros paisajescon la avidez de quien revive
el sentimiento más puro
transformado por la juventud
en el último valor perenne.]
Y para ir acabando esta reseña me referiré al poema “Porta d’ Ixtar”, el primero del libro, que reproduciré entero:
Menuda, silenciosa,
aliena al món dels altres
i arrecerada sota la taula
del menjador, perduda
dins d’aquell llibrot immens
d’història universal
comprat a terminis.
Passava fulls amb avidesa,
mirava fotografies i mapes de llocs
que no havia sentit anomenar;
glaciacions, descobriment,
campanyes napoleòniques
i cultures exòtiques,
però sempre m’aturava allà mateix,
a la portalada immensa de color blau
emmarcada per margarides,
fascinada pels lleons, els bous i els dracs.
Nabucodonosor i Babilònia,
noms difícils de pronunciar,
-embarbussaments per a juguesques familiars-
lapislàtzuli gairebé impossible.
Tornava muda i albirava un món
Secret tot just acabat d’encetar.
[Pequeña, silenciosa,ajena al mundo de los otros
y guarecida bajo la mesa
del comedor, perdida
dentro de aquel librote inmenso
de historia universal
comprado a plazos.
Pasaba hojas con avidez,
miraba fotografías y mapas de lugares
que no había oído nombrar;
glaciaciones, descubrimiento,
campañas napoleónicas
y culturas exóticas,
pero siempre me paraba allí mismo,
en la portalada inmensa de color azul
enmarcada por margaritas,
fascinada por los leones, los bueyes y los dragones.
Nabucodonosor y Babilonia,
nombres difíciles de pronunciar,
-trabalenguas para juegos familiares-
lapislázuli casi imposible.
Volvía muda y divisaba un mundo
secreto apenas acabado de comenzar.]
Este poema es una muestra ejemplar de la manera de hacer habitual de Isabel. Se trata de un poema limpio, nítido, claro, sencillo, donde la necesaria retórica que exige cualquier poema se hace invisible. Un poema, sin embargo, con una gran capacidad de evocación y que consigue crear un tono emocional, un ambiente, una intimidad muy particular. Cito unas palabras de la poeta anglo-americana Denise Leverton: El amor del poeta por el lenguaje tiene que llegar a la pasión si quiere que el lenguaje, es decir, la poesía, lo recompense con milagros inesperados. Pero la pasión por las cosas del mundo -advierte- tiene que ser indiscernible de la pasión para denominar las cosas del mundo.
En una entrevista Ernesto Sábato decía de Borges que “le podía la pasión verbal”, lo mismo que decía Antonio Machado de Rubén Darío. Quiero decir que en el caso de Isabel Graña, nunca le puede la pasión por el lenguaje, es muy difícil encontrar un exceso de retórica. Por eso hablaba al principio de esta reseña de su sobriedad espriuana, que es una de las características más notables y diferenciadoras de su escritura. Y por eso ella misma resopla contra determinadas prácticas actuales de la poesía, y en un momento de este libro dice: No estic disposada /a donar-vos versos/ com cops de puny,/ l’addicció a les emocions/ fortes amaga mancances/ veritables que no voleu/ mirar de fit a fit, /llegiu els versos clars/ de Vinyoli i acompanyeu-vos/ de la cadència solemne de Riba. [No estoy dispuesta /a daros versos/ como puñetazos, / la adicción a las emociones/ fuertes esconde carencias/ verdaderas que no queréis/ mirar de frente, /leed los versos claros/ de Vinyoli y acompañaos/ de la cadencia solemne de Riba.] En contra de este tipo de poesía distanciada, que se mueve en el caos del yo y que avanza a base de estallidos metafóricos desatados del conjunto, Isabel, Bel Granya, aboga por el tipo de poesía equilibrada, serena y clara que se aprende en los clásicos.
Y finalmente, si tuviéramos que definir en una palabra el libro de Isabel Graña, y existiera una palabra parecida a hombría aplicable a las mujeres, no en el sentido de enaltecimiento épico de las virtudes, sino en su sentido de fortaleza cotidiana, es decir, la cualidad de enfrentarse a los hechos, a la realidad de la existencia con entereza, con dignidad, con inteligencia y también con resignación, pero nunca desde el desaliento, esta sería la palabra que yo habría elegido.]